

No tingueu por de volar lliures! I amb la CIBA menys.
Poc em podia imaginar fa un any quan em va trucar la Pitonisa per proposar-me participar al còmic col·lectiu “Mil Brujas” que el vol seria tan alt i llarg. El passat dimecres 16 de novembre el centre La Ciba de Santa Coloma de Gramenet ens va convidar en una xerrada per presentar el còmic i parlar de la dona. I va ser un regal.
Tan bon punt vàrem arribar…

Quan vaig aparcar la bicicleta davant de la façana ja vaig sentir la força de la institució, són 8000 metres quadrats dedicats a recursos per a dones, innovació i economia feminista. Molt de vidre, dibuixos grans i molt potents i missatges per tot arreu. Però anem a pams.
La Itziar ens va rebre, erem la Sara Porras, la Montse Mazorriaga i jo. Ens va ensenyar l’edifici. Espais amplis, que deixen veure la seva història i adaptats a les necessitats actuals. Havia estat una farmacèutica, després un institut i ara, les aules del primer pis es transformaran en pisos per a dones amb els seus fills que han de fugir de maltractadors. Espais de reunions, d’acollida, de joc, d’estudi i recerca. Per exemple, tenen un espai on les dones maltractades poden fer la declaració policial, recolzades per professionals enteses en la situació, i en un entorn amable. Vol ser un entorn que protegeixi a les dones a la vegada que les integra, no les aïlla. Hi haurà un restaurant gestionat per dones. En fi, difícil de descriure tanta iniciativa.
La xerrada
No podíem començar més empoderades la xerrada que anàvem a fer, amb l’energia de tothom que era allí i els missatges que ens anàvem trobant per parets i terres “Som el crit de les que ja no hi son”, “Si fa mal no és amor” “Ella somia en ballar en llibertat” “Som poderoses”… Ah, i la dragona Violeta!

Anem a la gran sala polivalent per a fer presentacions i actes i la Itziar ens presenta. Veiem totes juntes el trailer de presentació del còmic , molt inspirat la veritat. I mentrestant observava el públic: dues germanes de 10 a 15 anys amb pare i mare, dones amb un cos ple d’història, amb cabells liles, amb diademes, amb cares somrients i vitals, una dona plena d’energia amb cadira de rodes, un parell d’homes sols,… i va venir l’alcaldessa de Santa Coloma, la Núria Parlon, també amb rostre il·luminat.

Després dels dos minuts de presentació jo em sentia en ple akelarre, màgic. I així va ser. Vam comentar que la bruixa no és un personatge antic sinó actual, ara reconegut socialment. Bé, cada vegada més, tot i que les caceres de bruixes medievals també hi són ara amb altres formes… Vam visualitzar la pesada història que arrosseguem i que cal anar visualitzant totes les nostres bruixes avantpassades. Com va recordar la Itziar, un dels lemes de reivindicació, “som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”. I vam recordar que la lluita feminista no és igual a tot arreu, que en molts llocs del planeta és molt més difícil que a Catalunya.
Vaig compartir dues reflexions. La primera que les dones som les més adequades per dibuixar històries sobre dones perquè tenim la documentació més directa sobre què és ser dona en aquest món masclista. Una senyora del públic després ho va voler confirmar dient que aquest còmic no tindria el mateix valor per a ella sino fóssim tot dones creadores. La segona reflexió: l’editor del còmic l’Àngel Serrano, a l’apartat de les dedicatòries ens agraeix l’esforç i dedicació altruista que hem invertit en el còmic, “a todas estas mujeres fuertes y luchadoras”. Em preguntava davant les meves companyes d’akelarre si es pot ser d’una altra manera sent dona.


El missatge amb el que em quedo: la força de les dones
Em quedo amb la força que ens van transmetre totes les dones que van participar, explicant lluites particulars de cadascuna (en un centre educatiu on treballava una d’elles on els drets laborals de les dones eren molt precaris i que es va plantar com ho fa ara seguint lluitant, amb la familia empoderant les seves filles,…). Es van comprar el còmic i els els vam dedicar.

I sobretot em quedo amb la intervenció de la Carme Arana, en cadira de rodes. Ens va felicitar pel còmic, que ja el tenia a les mans, i ens va preguntar si en les 100 pàgines del llibre sortia alguna bruixa/dona amb discapacitat. Gràcies Carme per no deixar de lluitar! Si la lluita és col·lectiva ho ha de ser de veritat i ha d’incloure a tothom. En la seva dedicatòria vaig dibuixar la primera bruixa volant en cadira de rodes, i no serà l’última.
M’encanta anar incloent bruixes noves als meus dibuixos.
Vaig tornar cap a casa en bici però volant, tal qual ET al final de la pel·lícula. Feliç de sentir-me part d’un col·lectiu amb una història tan potent (que també vam reivindicar que s’ha d’anar coneixent) i tanta força com el de les dones.
A seguir volant!