Empenyent el món del còmic…3a Ed. Premi ARA del còmic
El còmic s’intenta normalitzar en aquest país. Cada vegada es venen còmics en més llibreries generalistes, s’obren noves llibreries i editorials de còmic, i van apareixent premis de còmic. Totes aquestes xifres m’haurien de posar contenta, i més ara que sóc autora amb un còmic recent tret al mercat. Però la veritat és que m’acostuma a quedar mal cos després d’anar a events com el d’avui, la 3a edició del Premi de Còmic Ara.
Comença la nit màgica al Palau Robert
Vaig a donar pas a la meva part reportera per donar-me temps a trobar què em provoca aquest neguit, aquesta foscor.
Divendres 25 de novembre a le 18h, al Palau Robert. Hi vaig perquè el Xavi Serra del diari Ara va fer un mailing massiu a totes les persones que ens hem presentat a aquest concurs (unes 400 o més persones perquè a la primera edició ja vam ser més de 150), cosa que indica que ja no era un acte que cridés a les masses (al públic general vull dir)… De fet jo hi he acabat anant per l’esperit reporter, curiós,… I perquè ho tenia a 15’ de casa en bici.
Quan m’acosto al Palau Robert, a ple Passeig de Gràcia, se m’ilumina la cara quan veig una gentada a l’entrada, amb càmeres de televisió i tot!!! Aquest era el senyal, finalment el còmic era reconegut com es mereix! Entro a la gran porta orgullosa de formar part d’aquest món, demano al vigilant per la sala…i… “El premi no és aquí, és al carrer de sota, a la sala “cotxeres””. Vaig al lloc indicat i em trobo en un interior d’illa, fosquet, 10 persones fora sense saber-se què més dir i una sala per capacitat per a les persones que hi havia: unes 80. Clar, si comptes els finalistes i familiars, organitzadors, i amics, potser érem 20 persones que devíem venir del mailing de 400 autors/es no premiats. Ho descric perquè és el que em trobo en tots els events de còmic que vaig: els assistents som familiars o implicats en el món del còmic. Jo he estat asseguda al costat del guionista Santiaguete i un amic seu dibuixant (aix… que no ens hem acabat de presentar…he marxat de seguit que ha acabat).
La presentació amb Antoni Bassas
A partir d’aquí: l’Antoni Bassas presenta l’event breument. La directora de l’Ara, l’Ester Vera (que gairebé no se la veia darrera del micro…coi amb el tema de les diferències físiques, que no som tots iguals, qui monta aquests mobiliaris?) explica com va néixer el concurs tot parlant amb el Xavi Serra que caldria dinamitzar el còmic en català…breu i concís, tot i que m’he quedat amb ganes de saber si ella en llegeix de còmic, i quins.
El Xavi Serra dona una visió general de les obres presentades (interessant el fet que hi ha molts relats escrits en primera persona, per explicar-se o per explicar la visió del món, la subjectivitat està entrant en el còmic). Passen dos vídeos amb els finalistes: Jorge Carrión explica com a guionista les inquietuds en vers l’astronomia que el van portar a escriure el relat “Big Bang” fent un paral·lelisme entre l’origen de l’univers i el Cosmisme rus del s. XIX, amb el dibuix “especulatiu” de Roberto Massó, la Glàfira Smith explica el seu relat “Els homes són llops”, frase que li deia la seva àvia i que li va tornar al cap amb una notícia d’unes nenes violades i assassinades i que ho ha mesclat amb un viatge molt desagradable que va fer en un taxi. M’han semblat dos bons arguments. Ha estat estimulant!
Surten a l’escenari els autors del Vinyetari 2
Surten a l’escenari l’Albert Martí representant de Norma presentant el Vinyetari 2, amb tres autors/es seleccionats de tots els còmics que es van presentar a la segona edició. Aquí no he pogut retenir els noms (bé, un era Sergi, que ha fet un relat sobre les plagues de turistes que envaeixen el Delta de l’Ebre igual que ells inunden el mar d’aigua dolça, o els cargols poma envaeixen els arrossers,…interessant plantejament també), excepte el de la Glàfira que ha estat l’estrella del tinglado.
I la guanyadora és….
Finalment torna a sortir la directora de l’Ara i diu la guanyadora: la Glàfira (ja pels amics…). Tenia un discurs preparat (diu “me l’havia preparat com a finalista eh…” no sé jo aquest comentari, a vegades ens surt una modèstia tonta…que l’entenc eh, jo que vaig de cuc moltes vegades, però vist des de fora fa coseta…) i és cert que ha quedat tot molt rodó: el seu relat parla de la violència masclista i avui 25N és el dia Mundial contra aquesta merda que no ens traiem de sobre. I sí, té raó, cal seguir parlant-ne, ens ve de gust parlar-ne i compartir-ho. I per acabar, el polític de la part lingüista de la Generalitat ha tingut la seva quota d’escenari. Foto de família i ja venien les cerveses, una muntanya de Damms gratuïtes. En fi, jo he marxat.
I ara algunes reflexions molt personals…potser…massa?
Torna la Carlota autora i apassionada de còmic. Sobre els finalistes, descriuen força el perfil del món del còmic: Massó té uns quants còmics autoeditats des del 2017 i amb un estil molt experimental. I la Glàfira Smith, a prop dels 50 anys, il·lustradora i que fa 3 anys va començar a dibuixar còmic per presentar-se al 1r concurs, la van seleccionar pel Vinyetari, el 2n concurs va obtenir una menció especial i finalment ha guanyat en el 3r concurs. Això em dona una pista: hagués hagut de seguir presentant-me… Se’m fa estrany que amb la de varietat i quantitat d’autor/es que hi ha (dit pel mateix Xavier Serra), calgui repetir tant a una mateixa autora…
Si entenem que la idea d’un concurs és donar visibilitat a una bona mostra de propostes. En tot cas, que el món del còmic està ple d’autoedicions i d’experimentació i de gent que s’hi posa… Perquè la Glàfira tampoc ha mencionat si llegeix i li agrada el còmic… Vull dir que jo vaig començar a dibuixar còmic perquè ho necessitava, perquè m’estimula molt, perquè vull dibuixar com els que jo admiro i em sembla un llenguatge bestial. No vaig començar perquè em volia presentar a un concurs…Segurament no he entès el missatge que volia donar la “flamant guanyadora del 3r premi Ara” (ha sortit publicada així la notícia…al diari Ara, pel mateix Xavi Serra).
Sobre l’organització del premi, ja que s’inverteixen 10.000€ en el premi, per visibilitzar el còmic, hagués fet una petita exposició amb algunes pàgines. Ho hagués fet en una sala del Palau Robert o d’on fos que hagués pogut quedar unes setmanes.
Un apunt més: el Roberto Massó va recollir el premi finalista, i amb careta d’àngel no ha fet l’esforç de dir en català les dues frases que ha dit “disculpadme soy de Extremadura…”. No feia pinta d’haver vingut expressament d’Extremadura per a l’event, i en tot cas no me l’imagino recollint un premi a Londres parlant en castellà “porque soy de Extremadura”. Francament, per la poca cosa que ha dit, vaja, “gracias, gracias en mi nombre y de Jorge” podia haver-ho dit en català. És que se’ns segueix prenent per una llengua de segona i fot.
I l’ambientillo… És difícil anar a un event de còmic i no trobar-te coneguts, és un món molt petit. I mira, si et trobes persones amb qui tens química doncs rius, et consoles o t’animes, però quan et topes amb persones que hi ha zero química, uf… El Santiaguete ha volgut disculpar a una d’aquestes persones que jo considero molt poc amable suposant que ser una cara visible del món editorial i llibreter “ha de ser difícil perquè estan envoltats de frustrats” (o ha dit amargats?, bé, es referia als creadors/es),… descripció realista…una patada al fetge, però no justifica l’altivesa i fredor que desprenen alguns. Posa bona cara, que no costa diners i no et compromet a res.
Per acabar, totes aquestes xifres alentadores del principi no les veig en el meu entorn, no veig persones llegint còmic. Per exemple, de fa 30 anys fins ara, clarament veig moltes més bicicletes pel carrer. Però no veig més gent llegint còmic.
Per cert, la gentada de davant del Palau Robert que he somiat per un moment que anaven a conèixer els finalistes del premi de còmic era una manifestació pel 25N. No era multitudinària però es veien. Cadascú al seu tema… Per cert, serà interessant analitzar-me en aquest article quins percentatges d’enveja, ràbia, motivació, desànim, cansament, il·lusió,…hi ha.